La curiositat per fer l’arbre genealògic familiar ens va portar a una investigació plena d’il·lusió i, alhora, amb alguna dosi d’intriga. Vam començar contactant amb els registres civils i jutjats per obtenir la informació de les actes de naixement que necessitàvem. Aquests documents contenen les dades del nadó i dels pares, dels avis paterns i materns i, el més important, el seu lloc de naixement.

Una de les principals intrigues familiars era el cognom Asencio. "La primera amb S, la segona amb C", repetien tantes i tantes vegades la mare i les ties. Però aviat vam sortir de dubtes. La investigació ens va portar a la conclusió que tant Asensio com Asencio provenen del llatí ascensio. El meu avi era de Hondón de las Nieves, un poble d’Alacant, i un dels llocs on aquest cognom és habitual.

I així va ser com, buscant informació sobre l’arbre genealògic, vam descobrir l’origen dels cognoms. Antigament no existien els cognoms. Si ens fixem en la Bíblia, els personatges es coneixien pel seu nom (Moisès, Josep, Maria, Jesús, Joan, Pau, Pere, Mateu). Els jueus, en posar nom als seus fills, afegien el sufix “Ben”, que significa “fill de”, com per exemple Isaac ben Abraham (Isaac fill d’Abraham). De la mateixa manera, els musulmans afegien el sufix Ibn o Bin, per exemple Ali Bin Mohamed (Ali, fill de Mohamed).

A la península Ibèrica, les diferents cultures que hi van passar, com la visigoda, la musulmana o la jueva, van deixar la seva empremta onomàstica als pobles on van viure. Els cognoms acabats en “ez” –fill de– són una senya d’identitat peninsular. Per això, si el teu cognom és Martínez és perquè algun avantpassat era fill d’un Martín; Rodríguez, fill de Rodrigo; i així successivament.

Als noms se’ls afegien altres recursos per distingir entre persones que es deien igual. Si vivien a prop del vall o de la muntanya, s’afegia aquest element al nom. Així van sorgir els anomenats cognoms toponímics, com Arroyo, Canales, Costa, Coves, Prat, Penya, Ribera, corresponents a accidents geogràfics, o Ávila, Català, Gallec, Medina, Toledo, que provenen d’una ciutat; o bé Fonts, Esglésies, Pont, Palaus, Torres si vivien a prop d’un element arquitectònic; els relacionats amb la flora i la fauna, com Taronger, Pomera, Xai, Linx; els que corresponen a oficis antics, com Criat, Ferrer, Llaurador, Monjo, Pastor, Vaquer; els relacionats amb el físic o caràcter de la persona, com Ros, Moreno, Prim, Calb, Alegre, Brau, Cortès; o fins i tot pel seu estat civil, com Solter o Casat.

També existia la casuística dels nens i nenes que eren lliurats als convents o a les esglésies, bé perquè havien quedat orfes o perquè les famílies no tenien recursos per mantenir-los, com De l’Església, Joan de Déu, De Maria, Expòsit o Constància.

A Europa també hi trobem sufixos d’altres idiomes, com per exemple: son, Mac o ni. Així, Johnson és “fill de John” en anglès; MacArthur, “fill d’Arthur” en escocès; i Martini, “fill de Martin” en italià.

La importància dels nostres orígens reflectits en un cognom no obeeix només a la inquietud o curiositat de marcar xinxetes en un mapa, sinó que ens permet entendre per què som com som i quina empremta volem deixar als que vindran.